Un dol silenciat

Enmig d'una societat que tendeix a evitar les emocions, ens costa d'acceptar els sentiments que pot generar una mort d'un nadó a les poques setmanes de vida, sigui intrauterina, o fora del ventre matern.

El passat 24 de febrer es va emetre per TV3 el documental "sense batec", sobre les morts de nadons en edat gestacional o al poc de néixer.

En nomenclatura tècnica, es considera fins a les 22 setmanes de gestació un avortament. A partir de les 22 setmanes i fins els 7 dies després del "naixement a terme" l'etiqueta és "mort perinatal", i quan el nadó mor entre la primera setmana i els 28 dies següents es considera una mort neonatal.

Jo m'estimo més referir-m'hi com al principi d'aquest article: la mort d'un nadó. En edat gestacional o al poc de néixer. Perquè des del moment en que aquella vida s'inicia, en la gestació, ja existeix. Existeix en la ment i en el cor dels seus pares, i de les persones que els envolten. Existeix també la projecció de futur d'aquella criatura: com serà? Quin nom li posarem? Fins i tot podem començar a comprar-li coses a l'espera del seu naixement. I comença a existir la nostra projecció més propera com a pares.

A vegades ens oblidem que ja som vida en el ventre matern. Cada vegada més estudis recolzen la importància de la vida gestacional. El documental "Gemelos, separados al nacer" (Documentos TV, de TV2), ofereix un impressionant testimoni sobre aquest fet: de com bessons separats al néixer (o alguns, poc més tard), no recorden de forma conscient però sí hi ha la vivença, el sentiment d'haver compartit des del si matern, i el conseqüent sentiment de tristesa i de falta, que els acompanya al llarg de les seves vides, de forma inexplicable, fins a descobrir que tenien un germà o germana bessó, amb el que havien compartit bàsicament la seva vida intrauterina.

Però encara estem en una societat que sol negar els sentiments. Una societat on encara diem als nens "no ploris" en comptes de "perquè plores?". I enmig una societat que tendeix a evitar les emocions, ens costa d'acceptar els sentiments que pot generar una mort d'un nadó a les poques setmanes de vida, sigui intrauterina, o fora del ventre matern. Així que observo algunes persones, que en quan em parlen dels seus avortaments, neguen o minimitzen la pèrdua. Com donar un lloc, mentalment o al nostre cor, a un nadó de curta vida que ha mort, si socialment això no existeix? Així que moltes vegades aquell dolor que no ens vam permetre queda amagat al nostre inconscient. I això encaixa amb una societat que tendeix a dir "has de ser fort". Però veritablement es fa fort aquell qui no nega el dolor, l'experiència i l'aprenentatge, transcendint-lo i creixent, i, ara sí, fent-se més fort a partir d'ell.

Així doncs, el dol anomenat perinatal, és un dol silenciat, o, com en diem els professionals, un dol desautoritzat, no reconegut. Si socialment, individualment, no li'n donen un espai, un nom..., inconscientment aquella pèrdua està allà, inclús de cara als altres fills. He vist pares en teràpia que es quedaven sorpresos al veure com aquell dolor no havia estat reconegut ni acceptat en el seu moment, i al reconèixer-lo, donar-se un permís per expressar-lo, alleujar-se, i fluir. Les emocions són energia, energia que no entén ni d'avui ni d'ahir (per això a vegades una ferida del passat se'ns fa tan present), però són momentànies, no són eternes, si les sabem transitar i transcendir.

Deia Rocío, un testimoni del documental: "lo realmente difícil es cuando sales del Hospital, te das cuenta de que tu bebé no viene contigo", i afegia: "me he convertido en una versión mucho mejor de mi misma, y eso ha sido de la mano de mi hija, Isabel". Aquest és un exemple de transcendir el dolor. Si sabem digerir-lo, i acceptar-ne el seu significat, sense negar-nos-hi, ni quedar-nos-hi enganxats, el podem trascendir. I aquest serà un aprenentatge, una superació, i potser en podrem fer un creixement personal. Com deia l'infermer de la UCI neonatal de l'Hospital Vall d'Hebron, Xavi, que va perdre el seu fill en el part, ara pot comprendre millor els pares que passen per la UCI: "jo quan atenc aquests bebès i els seus pares, amb l'experiència que he tingut, sí que potser, quan els atenc, els miro més als ulls, i identifico més què és el que estan sentint".

Què podem fer per facilitar el dol perinatal i neonatal?

  • Permetre l'expressió natural del dolor, no postergant-lo en el temps. No evitar els sentiments ni tampoc quedar-s'hi enganxat. Sense repressió tot es va recol·locant i sanant mica en mica.
  • Què no dir:

             No ajuden gens frases del tipus: "encara sou joves per tenir-ne un altre/a"; "no us desanimeu                  i seguiu intentant-ho"- ..." - en aquell moment aquells pares necessiten plorar i donar un                 espai a aquella pèrdua. Recordem que cada ésser, cada persona té un lloc en el nostre cor.

                "Potser alguna cosa estava malament i el teu cos la va rebutjar"; "la naturalesa és sàvia". -                       Davant la ignorància de les circumstàncies que poden haver influït en la mort d'aquell                     nadó, moltes vegades ni els facultatius tenen respostes clares. La nostra dificultat per                     enfrontar-nos amb el factor de no controlabilitat davant la vida, de no tenir predictors ni               respostes per tot, ens fa més ignorants en les nostres respostes i a vegades poc empàtics,               davant, en aquest cas, d'uns pares que han perdut un fill. Una persona en dol pel seu fill                 pot sentir precisament, que la naturalesa és injusta, i aquest sentiment és legítim en                       l'expressió del seu dolor.

               "Sort que no l'heu conegut"; "sort que encara estaves de poc..."; "no és per tant...encara era un                       fetus"- Cada pèrdua té un significat diferent i especial per nosaltres. Com que no sabem la              naturalesa del que significa aquella pèrdua per aquella persona, cal evitar aquests judicis                de valor. Altrament, és una vida, però de nou, és quelcom que tradicionalment a nivell                    social no es concep així.

  • Fer un ritual de comiat personalitzat: un petit ritual ajuda a facilitar l'expressió d'emocions, a acceptar la realitat de la pèrdua i en facilita més tard el dol.